No n’hem pas de presumir, els quintinencs i quintinenques, però, les coses com siguin: a partir d’ara i en les properes setmanes de tebiors primaverals, si tenim alguna vaga tirada cap a la fabulació hel·lènica, el St. Quintí nocturn és formidable.
Sortint de nit avançada a les afores del poble, en mig d’una quietud sideral, sentirem potent el refilar dels rossinyols, dialogant incansablement en filigranes sòniques . I si, guiats per la remor d’aigua del rec d’Abaix, ens arribem fins al vell safareig comunitari de cal Maqueda, davant la tàpia per on treu el nas el saüc florit, sentirem com les granotes rauquen tontament entre la bardissa, abans de callar tot d’una i capbussar-se –xop!- a la mansa corrent del rec. I no sentirem res més, llevat de la sonsònia dels primers grills i, potser, algun lladruc llunyà i desesmat d’un gos que té penes grosses.
I quan girem la mirada cel amunt, forçant una mica les cervicals, podrem veure —descomptades les nits de lluna abusiva—, Deneb, prop del zenit, i buscant en el bocí immediat de firmament, Eltanin, Vega, Altaïr... Podrem, per uns instants, ser el mediterrani primigeni que, encarat a l’univers infinit i silent, va al.lucinar un Cigne, un Drac, una Lira, una Àguila, un Dofí, en la informe esquitxada d’estels de la volta fosca del cel, mentre el bressaven els sons de la Gran Orquestra Invisible de la Natura Amable. Serem Ulisses, Jasó, Enees, els pastorets Dafnis i Cloe i l’astrònom Ptolomeu, tots en ú.
Hi ha gaire gent que ho tingui, això? Ep! I de franc!?
Per emprendre aquesta plàcida odissea, només ens cal prou imaginació per transmutar les restes sòrdides de l’enderroc de cal Maqueda en les venerable ruïnes d’algun temple oracular dedicat a Apol.lo –posem per cas. I voluntat de percebre el decrèpit safareig del rec com una remorosa font bosquina del cor d’Ítaca, freqüentada per rialleres nàiades (invocació a propòsit: que els déus inspirin el ministre Corbacho perquè l’any vinent un nou Fons d’Inversió Local ens permeti als consistorials arranjar el vell safareig com es mereix).
També caldrà –és just admetre-ho- una mica de sort. És condició d’aquesta innocent fantasia que la deesa Fortuna no deixi sortir de festa, amb les seves motos tronadores, el pomell de galifardeus que —tot i que els seus protectors pares consideren encara massa joves perquè pelin tots solets la poma dels postres del sopar— ja estan paternalment autoritzats a gestionar la velocitat i els decibels dels minotaures mecànics que, amb els seus pets estridents, assassinen la pau de les nocturnes remors mil·lenàries.
Sortint de nit avançada a les afores del poble, en mig d’una quietud sideral, sentirem potent el refilar dels rossinyols, dialogant incansablement en filigranes sòniques . I si, guiats per la remor d’aigua del rec d’Abaix, ens arribem fins al vell safareig comunitari de cal Maqueda, davant la tàpia per on treu el nas el saüc florit, sentirem com les granotes rauquen tontament entre la bardissa, abans de callar tot d’una i capbussar-se –xop!- a la mansa corrent del rec. I no sentirem res més, llevat de la sonsònia dels primers grills i, potser, algun lladruc llunyà i desesmat d’un gos que té penes grosses.
I quan girem la mirada cel amunt, forçant una mica les cervicals, podrem veure —descomptades les nits de lluna abusiva—, Deneb, prop del zenit, i buscant en el bocí immediat de firmament, Eltanin, Vega, Altaïr... Podrem, per uns instants, ser el mediterrani primigeni que, encarat a l’univers infinit i silent, va al.lucinar un Cigne, un Drac, una Lira, una Àguila, un Dofí, en la informe esquitxada d’estels de la volta fosca del cel, mentre el bressaven els sons de la Gran Orquestra Invisible de la Natura Amable. Serem Ulisses, Jasó, Enees, els pastorets Dafnis i Cloe i l’astrònom Ptolomeu, tots en ú.
Hi ha gaire gent que ho tingui, això? Ep! I de franc!?
Per emprendre aquesta plàcida odissea, només ens cal prou imaginació per transmutar les restes sòrdides de l’enderroc de cal Maqueda en les venerable ruïnes d’algun temple oracular dedicat a Apol.lo –posem per cas. I voluntat de percebre el decrèpit safareig del rec com una remorosa font bosquina del cor d’Ítaca, freqüentada per rialleres nàiades (invocació a propòsit: que els déus inspirin el ministre Corbacho perquè l’any vinent un nou Fons d’Inversió Local ens permeti als consistorials arranjar el vell safareig com es mereix).
També caldrà –és just admetre-ho- una mica de sort. És condició d’aquesta innocent fantasia que la deesa Fortuna no deixi sortir de festa, amb les seves motos tronadores, el pomell de galifardeus que —tot i que els seus protectors pares consideren encara massa joves perquè pelin tots solets la poma dels postres del sopar— ja estan paternalment autoritzats a gestionar la velocitat i els decibels dels minotaures mecànics que, amb els seus pets estridents, assassinen la pau de les nocturnes remors mil·lenàries.
_____________________________
El pintor i gravador quintinenc Andreu Martró (1.941) "defensa amb la seva pintura uns ideals de bellesa que connecten amb els cànons grecs, sense deixar mai de mirar vers un futur que tant es podria trobar en els cels de les diferents religions com en un llunyà planeta en el que tot fos harmoniosament perfecte". Així ho veu Josep Maria Cadena, crític d'art d'El Periódico.
Per a mi, que, modestament, coincideixo amb Cadena, el talent de Martró està meravillosament tocat -sense cap dubte- de l'influx de les nits hel.lèniques de Sant Quintí.
