El Govern de Zapatero oficialitza el català al Tribunal de la Unió Europea

Tant de bo tots els enemics de Catalunya fossin com aquest!

Des d'ahir i en virtud de l'acord signat pel Govern de Zapatero amb el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el català -com l'euskera i el gallec- és llengua oficial d'aquest organisme comunitari.

L'avenç és, sobretot, simbòlic, però dóna peu a una reflexió més general. Més català és més Catalunya, oi? Ha estat mai el català més a prop de ser un idioma normal? Ha estat mai Catalunya tan a prop de ser una nació normal? Prou que tots ho sabem: mai! Les polítiques inspirades en una concepció federal d'Espanya -a pesar de problemes, retrocesos, maldecaps i decepcions- fan que Catalunya sigui més país que no ho hagi estat mai.

Tenim més català -tenim més Catalunya- que mai, perquè fem allò que no havíem fet mai. Ens va millor perquè ho fem, nacionalment parlant, millor (creure que les coses són com són només per xiripa o perquè toca, és, ben mirat, molt propi del pensament màgic carpetovetònic). En comptes d'anar a batzegades, de la submissió a la insurrecció, com hem fet sempre; en comptes d'oblidar-nos, com hem fet sempre, de la gent liberal i de progrés dels altres pobles d'Espanya (que sense els catalans, són sempre minoritaris en relació als unitaristes i els conservadors) , el què estem fent des de la fi de la dictadura franquista és associar-nos amb ells i treballar amb ells. Per això Catalunya avança. No pas sense obstacles; no pas sense enrabiades; no pas sense disgustos; parò avança. I els pobles d'Espanya, també. Millor per a tohom.

No hi ha altre model de construcció nacional de Catalunya que el model de l'Espanya federal. Aquest és el model de sempre de la gent del PSC, contra els vent i les marees dels buco-nacionalistes (o sigui, dels patriotes de boquilla).

St. Jordi

Estimats dracs i estimades dragones,

Que el vostre St. Jordi sigui intel.ligent, dialogant, empàtic, cordial i catxondo.
No un fanfarró violent ni un pijo pressumptuós.
Així sigui.


Salut i joia! (per a cadascú).

Transferències i calés de la Disposició Addicional 3ª de l'Estatut! (per a Catalunya).

Salvador Dalí, La Rosa Meditativa (1958)

Les joies de la Baronia de Mediona

El Mediona, lliscant des de les Deus.

Copsat per l'ull perspicaç de Miquel Garcia

La caminada a peu des de St Quintí fins a St. Joan té diversos itineraris possibles. El més antic va pel fons del congost, seguint la riera. El més comú, per can Vilarrasa, el Vilar i Can Verdaguer. El més panoràmic, per la Coma, revela millor les joies del què un dia va ser la Baronia de Mediona.

En tot cas, no deixéssiu pas d'iniciar el vostre recorregut des del Pèlag Gran de les Deus, a tocar de St. Quintí, i seguir l'estret corriol paral-lel als saltants del riu fins a la plana de vinyes de can Vilarrasa i la petita vall de Santa Anna. D'aquí, el camí de la Coma -la nostra opció d'avui- s'enfila per la dreta de la riera de Mediona, entre boscos de pi blanc i bancals d'oliveres joves. Ascendeix suaument durant mitja hora, a pas de badoc, fins arribar a un ample replà a mitja altura de la serra -vet aquí la coma-, en un recorregut que permet veure, a les montanyes confrontades, damunt els cingles, el conjunt medieval del castell i l'ermita de Sta. Maria de Mediona (no sé pas què en restaria avui si a la dècada dels 70 no els hagués salvat de la ruina complerta, in extremis, el providencial, és clar!, Mn Lluís Bonet). Al fons de la vall, que va estrenyent-se gradualment fins esdevenir congost a l'alçada de Sta. Maria, discórre la riera que, després de tantes setmanes de pluges, llu al sol primaveral com un fil de plata... i perdoneu-me el lirisme de pa sucat amb oli.

El camí baixa, després, abruptament entre un bosc espès fins un petit pla de sembrats, solcat per la meitat per la riera, que cal travessar -i quasi sempre és possible fer-ho a peu sec- per un gual mínimament encimentat, per on arribem al camí que mena, cap a la dreta, a St. Joan i, cap a l'esquerra a Sta. Maria i a Can Verdaguer. Si enfilem cap a St. Joan, tenim uns magnífics 20 minuts de planejar entre prats i pinedes i un bosquet de ribera que ens ho amaga quasi tot del riu immediat, llevat la seva melodiosa fressa.

És un passeig d'una hora i mitja, anant xino-xano, que permet apreciar en tota la seva puixança les quatre peces essencials del patrimoni del territori que avui formen els municipis de Mediona i St. Quintí de Mediona -allò que fou la mil.lenària Baronia de Mediona: les deus, el riu, el bosc i el castell-santuari medieval.

Podrem, si sóm prou sensibles, calibrar el valor d'aquestes quatre joies, tan bellament encastades.

Podrem, si són prou atents, constatar en tot el seu descarnament la insuficiència de l'atenció que hi posem, tant la ciutadania com les institucions, i si som prou honestos, retreure'ns la gasiveria col.lectiva en preserva-los i posar-los en valor.

Podrem, si som prou sensats, fer-nos el decidit propòsit d'un més alt compromís amb el nostre patrimoni millor.

______________________

Mediona és, etimològicament, "la muntanya d'entremig". El seu congost és un mil.lenari pas natural entre les planes del Penedès i les de la Catalunya Central. Mediona és indret de trànsit des de temps remotíssim. A la iconografia medieval, la mà és "hola" i també "adéu". Representa l’hospitalitat per a la gent de pas. A l'escut de l'actual municipi de Mediona, com a les pedres de la Porta de Conversos de Santes Creus, la mà oberta acull o acomiada amistosament.

Setmana Santa: de la peineta televisiva a la teologia de Hans Küng, passant per la cabra de la Legión.

Aquesta Setmana Santa les teles opten massivament pel freakisme, perdoneu!, de les processons de Sevilla o de Jerez, en la que una imatgeria empalagosament barroca desfila, brandant al ritme pagà del tatxin-taxtan d'una banda de vent, entre els vivas i els olés d'una multitud oceànica de peinetas i de cabells virilment engominats. Pròpiament, un show.
Després de 30 anys de democràcia, sembla que tot sigui fotudament idèntic, o pitjor, que en els temps del jou nacional-catolic franquista. El folklorisme i la superstició no ha estat substituïda ni pel racionalisme escèptic, ni per la religiositat autèntica -l'experiència espiritual íntima que es comparteix fraternalment en l'àmbit de la comunitat dels con-creients i es testimonia amb discrecció, tant en la solidaritat/caritat com en la celebració... Al contrari. Com més va, més banal tot... Em sembla, vaja.

La Bona Mort
La Pàsqua va de la Ressurecció (de les ressurreccions), però el Dijous i el Divendres Sants van de la Mort (i de les morts). Si som televidents, com adonar-nos-en, entre tant sarao? Doncs, si; és possible: a Màlaga, amb tot el floklorisme inevitable, la Legión ret culte i desfila amb el Crist de la Bona Mort. Ep! Aquí hi ha tela. Aquí hi ha una porta oberta al Gran Misteri, perquè tots som legionaris -almenys, en el sentit, ai, de novios de la muerte. És claríssim que l' última putada ens arribarà a tots i cadascú, ineluctablement, i -no sent ja de la primera volada i havent presenciat, de prop o de lluny, d'alguna agonia llarga i cruel-, sabem que una bona i tardana mort és tan preciosa i "adorable" com ho és una vida plena i duradora. La professó de la Legión serà floklòrica, però és, també, d'una simbologia directa i profunda.
La molt carpetovetònica desfilada de cristos escortats de legionaris amb la seva cabra, podria -ves per on!- menar-nos a una reflexió racional , laica o religiosa, sobre el "dret a decidir" una mort digna, una Bona Mort. A mi, m'agrada la del teòleg catòlic Hans Küng (col.lega i amic del papa Ratzinguer, que no va tenir, tanmateix, manies d'excomunicar-lo per herètic): "com a cristià i com a teòleg -diu Küng- em sento alentat a defensar públicament, després d'una prolongada ponderació de béns, una via intermèdia, cristianament i humanament responsable, entre un llibertinatge antirreligiós ('dret il.limitat a la mort voluntària') i un rigorisme reaccionari desprovist de compasió ('fins i tot el que és insoportable s'ha de soportar com donat per Déu i posant-nos a les seves mans'). Ho faig perquè com a cristià i com a teòleg estic convençut que el Déu tot misericòrdia que ha donat la llibertat al ser humà i li exigeix la responsabilitat de la seva vida, també li ha confiat al ser humà muribund la responsabilitat i la decisió en consciència sobre la manera i el moment de la seva mort". Aquesta proclama de Küng si que és una saeta, i el demés coplillas per passar l'estona!

Torno a l'inici i acabo Sé que l'espiritualitat andalusa no s'exhaureix en els saraus processionals televisats. En el paisatge, la cultura i els gens d'aquest poble mil.lenari s'hi han mesclat tantes civilitzacions i pobles -n'ha vist de tantes menes i colors- que el seu relativisme és proverbial. No el fotran pas: per fora, una religiositat tan teatral que possiblement contingui, d'estraperlo, una certa guasa -allò que es diu "enfotre-se'n del mort i del que el vetlla". Però, per dins, compte!, els andalusos saben bé que, sempre, "la processó va per dins".

Com Machado, com Serrat, admiro incondicionalment aquest savi poble germà.

Terpsícore & companyia, l’esplet de vigor quintinenc i de catalanitat (i 2ª part)

Eugeni d’Ors va formular amb molta claredat –cosa rara en ell, coco privilegiat, però petulant i fantasma en extrem- el que era el moll de l’os del projecte de redreçament de Catalunya de Prat de la Riba: cada barri, cada poble de Catalunya, ha de comptar amb una escola, una biblioteca, un grup de teatre, una coral. Només així Catalunya serà.

Aquest programa, sensat i fecund, va orientar la curta vida de la Mancomunitat de Catalunya i va posar la llavor d’allò que té de gran i de civilitzat el nostre país. Malauradament, va ser, prou que ho sabem, estroncat amb violència per les dictadura de Primo de Ribera i de Franco, amb el breu parèntesi de la II República –tan amenaçada sempre per criminals i ximplets de tota mena, que encara com va fer tant.

Estroncat, però no pas mort, el programa de Prat (dels Noucentistes) va ser reprès amb enorme empenta a molts indrets del país, com una de les forces motrius de la Transició democràtica, amb el lideratge indiscutible dels partits d’esquerra –el PSC i el PSUC, destacadament.

També a Sant Quintí, on va expressar-se, de primer, en la lluita per la democratització i catalanització de l’Escola Antoni Grau que per aquesta tasca va obtenir el premi nacional “Baldiri Reixach”. Després, en el moviment popular per reobrir El Jardí i fer-lo comunitari, que va encapçalar la primera Associació Cultural Joan Amades (dissolta quan es va crear l’ACR El Jardí).

Gairebé coetània és la Biblioteca Municipal Joan Sardà, que va convertir St. Quintí en el poble més petit de la província de Barcelona dotat de biblioteca pública. Després, la fundació del Grup de Teatre el Fanal.

Tot continuant aquest programa de construcció nacional i cívica, en els anys 80, Sant Quintí va esclatar en un esplet d’iniciatives musicals. Els Concerts a la Fresca, iniciats el 1983, són un dels cicles musicals d’estiu més veterans de Catalunya,. La Coral Terpsícore va fer el seu primer concert per la Festa Major de 1984. Uns anys després, el 1989, va néixar l’Escola Municipal de Música Mossèn Pla, la primera de l’Alt Penedès que pogués anomenar-se municipal.

A Sant Quintí, a la Transició i a la primera dècada de democràcia municipal, el programa de construcció nacional i cívica que reprenia el projecte Noucentista de Prat, va ser enormement fecund; més, potser, que a la major part del país. Em demano si sabrem, 25 anys després, reformular-lo i reconvertir-lo en un nou programa quintinenc d’impuls cultural i social, arrelat en la catalanitat i projectat al món.