3.800 milions d'euros.

Es molt poc elegant rabejar-se en la satisfacció d'haver fet diana en algun vaticini. El "ja ho deia, jo" és insufrible, però, sense que serveixi de precedent, deixeu-me dir que l'anotació anterior d'aquest humil blocaire s'ha acomplert fil per randa. Tampoc és que sigui molt meritori: érem molts els qui teniem aquestes conviccions. Molts el qui creiem que el Govern de Montilla és un govern patriòtic i sòlid. Molts el que sabem que en els pobles d'Espanya hi ha gent capaç d'un elemental sentit de la justícia i de la convivència. Molts els que sabem que a les balances de CiU només fa el pes el seu peix (al cove) i que cap xifra els podria satisfer (per això les deixaven anar amb absoluta frivolitat i improvisació), io que per CiU qualsevol avenç que obtingués el Govern de PSC-ERC-ICV posaria en evidència la seva gestió anterior i en risc la seva ambició de recuperar immediatament el poder que van detentar durant 23 anys.
Però, ara, pensem en Catalunya. Us deixo amb el president Montilla, que, en la seva declaració institucional diu el que, en aquests moments, pensa qualsevol catalanista. S'escau una bona celebració (que ja hi haurà ocasions per a noves angoixes) i una abraçada fraternal als i a les socialistes dels pobles d'Espanya. Salut!

Tan segur tinguéssim el cel!

Certesa 1/ Catalunya tindrà aviat un nou finançament, en compliment de l'Estatut del 2006.

Certesa 2/ El nou finançament, que -val a dir- arriba amb un any de retard, serà el millor de la història de Catalunya i molt superior que l'anterior

Certesa 3/ L'anterior finançament (el que és actualment vigent encara) va ser tolerat per CiU durant els seus 23 anys de Govern i és una de les causes principals de les disfuncions i els dèficits de serveis que té Catalunya.


Certesa 4/ A pesar d'aquesta realitat, CiU no reconeixerà mai que el Govern PSC-ERC-ICV ha aconseguit un avenç històric per Catalunya, perquè aquest reconeixement perjudicaria els seus interessos de partit.


Certesa 5/ CiU s'escandalitzarà hipòcritament de la "insuficiència" del nou finançament, i donarà a entendre que ells ho haguessin fet millor, com si en 23 anys no haguessin tingut ocasió de demotrar-ho.


EN DEFINITIVA:

CiU no tindrà capacitat (patriotisme? llibertat política?) per judicar objectivament i amb veracitat el nou finançament de Catalunya.

Concerts a la Fresca.- Ha començat la 26ª edició del cicle musical d'estiu quinitnenc

Professores i alumnes de l'Escola Municipal de Música "Mossèn Pla", de St. Quintí de Mediona, van oferir un concert de gran nivell per encetar els Concerts a la Fresca 2009.

De fariseus, zombis i gent responsable.

1.- Fariseus.
Llaunes de beguda per terra, ampolles trencades, papers llençats, burilles... El diumenge a les 8 del matí els entorns del Jardi fan, literalment, fàstic. La brigada municipal -ja m'ho ha dit el regidor- canviarà prioritats i ho netejarà, a partir del proper cap de setmana, a primera hora. D'aquesta manera, els pares i mares dels galifardeus i les galifardeues que la nit anterior ho han empastifat tot minuciosament, s'ho trobaran polit i endreçat i s'estalviaran el rampell dominical d'honorable indignació envers els serveis municipals de neteja.
Lloat sigui el déu dels fariseus! Si no calia que se sentissin responsables de les gràcies delsseus infants i els seus joves en les llargues nits de farra consentida, si a l'endemà podien rajar del servei municipal de neteja, ara, encara ho tindran més bé: si al matí la brigada municipal fa desaparèixer les destrosses i la porqueria que deixen al poble els seus infantons, ja podran viure en la perfecta felicitat de la ignorància completa i el seu sentit de la responsabilitat paterna i materna assolirà la desitjada narcosi integral i absoluta.

2.- Zombis.
Els caps de setmana, fins a la matinada, pels carrer de Sant Quintí els zombis, uns quants joves desalmats, campen a la seva bola: ingereixen, trafiquegen, trenquen i embruten sense deixar res per verd. Les conciències paternals concernides fan plàcidament nonetes i, entre somnis, potser balbucegin, amb un somriure babau: "el meu (o la meva), no". "No s'emborratxa, no es droga, no destroça els ben públics, no destroça els bens privats, no posa en risc cap vida per la carretera, no està donant mal viure als veïns, no està engegant la seva vida a la merda. No, el meu (o la meva), no". Ai, senyor!. Zombis, els uns i els altres. Zombis els potolets (i potoletes) i zombis els seus pares!.
Els altres pares, assumeixen responsabilitats, vetllen pendents de què fan els seus nanos i amb qui ho fan. Lloats siguin ells i els altres joves, els ferms, que fan festa sense fer malbé res i sense fer-se malbé ells.

3.- Músics.
Aquest mateix dissabte a la nit, alumnes i professors de l'Escola Municipal de Música "Mossèn Pla" van interpretar, admirablement, Chopin, Debussy, Mendelshonn, Tiersen, Granados... per a un petit públic de 100 persones (la meitat de les quals, del poble veí). Llàstima. Només 50 quintinencs per un esplèndit concert dels nostres joves intèrprets. Com pot ser ? Un concert dels nostres celebrat, conm si diguéssim, "entre la indiferència general"? Seria trist, tristíssim, pensar que l'esforç, l'estudi i l'art dels nostres, tenen tan escassa capacitat de convocatòria entre nosaltres. Vull pensar, per contra, que ha estat per un atzar, per la coincidència amb altres activitats que no s'ha omplert l'església. Mantinc la convicció que ha estat només una petita vacil.lació en el lluminós miracle de la creació i el manteniment de l'Escola Municipal de Música en un poble de 2.000 ànimes (descomptats els zombis) . El magnífic grupet de professors, alumnes i seguidors incondicionals de l'Escola confirma que el Sant Quintí creatiu, civilitzat i amable és ben viu. En el proper concert no s'hi cabrà de gent.

Els joves músics de la quintinenca l'Escola Municipal de Música interpreten els clàssics antics i moderns amb domini tècnic i amb talent. Hi ha un futur per a ells i per a SQM!

L'abstencionisme premia la dreta europea

Stutzen der Gesellschaft,

de George Grosz, 1893-1959*

Aquest matí per la ràdio una senyora, jove i expeditiva, explicava que ella no havia anat a votar "porquè todos los políticos están llevando a este país a la mierda".

Que en les eleccions europees no es triï un govern, no ajuda a que hi hagi ganes de participar. Que la Unió sigui un conglomerat institucional complex i de difícil comprensió intuitiva, tampoc.

Però, més que res, el que no ajuda és que hi hagi tanta mandra de llegir, de pensar i d'implicar-se. D'informar-se, reflexionar, discernir i decidir.

Darrera algunes afirmacions pretesament crítiques i exigents, nomès hi ha un gran badall. El secular badall carpetovetònic.

Premi per al capitalisme extrem! A veure si la dreta carca li dóna una mica més de coll i s'acaba d'emportar tota la pasta i col.lapsa -aquesta vegada definitivament- el sistema econòmic europeu. Podrà donar-li les gràcies al suport passiu de l'abstencionista pseudohipercrítica, que badalla i se l'agafa amb paper de fumar.

(*) Aquesta pintura de Grosz i la de Planella, que il.lustra el text

anterior, me les va suggerir Clara C. F. encertadíssimament.

Tinguem cap i votem esquerres, que massa n'hi haurà amb fetge per votar dretes

Cap avenç social no cau del cel. Si les jornades de treball abusives, esgotadores i mal remunerades, d’homes, dones i nens —per bé que no han pas desaparegut del tot— no són la tònica general en el món laboral dels nostres temps, no és per obra ni d’un atzar còsmic, ni d’un miracle de la Mare de Déu de l’Empenta, ni de la misericòrdia del capitalisme.

Els avenços, el poble, els obté. Ni li regalen, ni li cauen del cel, ni li apareixen per generació espontània, com les esparregueres als marges.

L’assegurança per malaltia, per accident o per desocupació; les vacances pagades; la sanitat universal (gràcies, Ernest Lluch); l’educació pública, catalana, laica i de qualitat; la pensió de jubilació... Són avenços que van obtenir els nostres avantpassats —els remots i els immediats— gradualment, amb ensurts i amb reculades; amb un alt preu d’esglais, de llàgrimes i de sang.

La nostra generació ha assolit, de primer, la democràcia i la recuperació de l'autogovern —també amb un alt preu d’esglais, de llàgrimes i de sang. Després, ja pels normals mitjans democràtics (és dir: votant progressista quan no ens hem desorientat), hem fet passes endavant per a l’equiparació laboral home-dona i la conciliació de la vida familiar i laboral: els ajuts econòmics a la maternitat; l’allargament del període de baixa per maternitat/paternitat i per adopció; l’ampliació de places públiques de llar d’infants; la persecució judicial dels acomiadaments de dones embarassades...

Per les ments carpetovetòniques (que ho ignoren tot de la condició humana i de la història dels pobles), no cal cap compromís personal en el manteniment de la democràcia i dels avenços socials, que consideren no només regalats o caiguts del cel o nascuts per generació espontània, sinó també immutables i irreversibles. Aquests, el dia 7 aniran a votar les dretes -que tenen candidats de més tronío.

L’altra gent creiem que les accions de les persones son les que configuren el bon o el mal funcionament de les societats i el grau de dignitat assolible en la vida de cadascú... i que les bones lleis i els bons governs milloren la qualitat de vida de la gent i que les males lleis i els mals governs l'empitjoren. Nosaltres, el dia 7 anirem a votar esquerres.

Per la part que em toca, el dia 7 aniré a votar la sensata, valenta i amable Maria Badia, que sap que la gent del poble no té res que no s’ho guanyi. Li dedicaré el vot a la meva àvia Rosalia que va treballar a la fabrica, de sol a sol, des dels 4 anys (quatre!) fins a la vellesa; que gairebé no va conèixer els drets i les llibertats ciutadanes i que va ser sempre sensata, valenta, amable i bona.

La Teixidora, de Gabriel Planella, 1780-1850

De les nits hel·lèniques a Sant Quintí

No n’hem pas de presumir, els quintinencs i quintinenques, però, les coses com siguin: a partir d’ara i en les properes setmanes de tebiors primaverals, si tenim alguna vaga tirada cap a la fabulació hel·lènica, el St. Quintí nocturn és formidable.

Sortint de nit avançada a les afores del poble, en mig d’una quietud sideral, sentirem potent el refilar dels rossinyols, dialogant incansablement en filigranes sòniques . I si, guiats per la remor d’aigua del rec d’Abaix, ens arribem fins al vell safareig comunitari de cal Maqueda, davant la tàpia per on treu el nas el saüc florit, sentirem com les granotes rauquen tontament entre la bardissa, abans de callar tot d’una i capbussar-se –xop!- a la mansa corrent del rec. I no sentirem res més, llevat de la sonsònia dels primers grills i, potser, algun lladruc llunyà i desesmat d’un gos que té penes grosses.

I quan girem la mirada cel amunt, forçant una mica les cervicals, podrem veure —descomptades les nits de lluna abusiva—, Deneb, prop del zenit, i buscant en el bocí immediat de firmament, Eltanin, Vega, Altaïr... Podrem, per uns instants, ser el mediterrani primigeni que, encarat a l’univers infinit i silent, va al.lucinar un Cigne, un Drac, una Lira, una Àguila, un Dofí, en la informe esquitxada d’estels de la volta fosca del cel, mentre el bressaven els sons de la Gran Orquestra Invisible de la Natura Amable. Serem Ulisses, Jasó, Enees, els pastorets Dafnis i Cloe i l’astrònom Ptolomeu, tots en ú.

Hi ha gaire gent que ho tingui, això? Ep! I de franc!?

Per emprendre aquesta plàcida odissea, només ens cal prou imaginació per transmutar les restes sòrdides de l’enderroc de cal Maqueda en les venerable ruïnes d’algun temple oracular dedicat a Apol.lo –posem per cas. I voluntat de percebre el decrèpit safareig del rec com una remorosa font bosquina del cor d’Ítaca, freqüentada per rialleres nàiades (invocació a propòsit: que els déus inspirin el ministre Corbacho perquè l’any vinent un nou Fons d’Inversió Local ens permeti als consistorials arranjar el vell safareig com es mereix).

També caldrà –és just admetre-ho- una mica de sort. És condició d’aquesta innocent fantasia que la deesa Fortuna no deixi sortir de festa, amb les seves motos tronadores, el pomell de galifardeus que —tot i que els seus protectors pares consideren encara massa joves perquè pelin tots solets la poma dels postres del sopar— ja estan paternalment autoritzats a gestionar la velocitat i els decibels dels minotaures mecànics que, amb els seus pets estridents, assassinen la pau de les nocturnes remors mil·lenàries.

_____________________________

El pintor i gravador quintinenc Andreu Martró (1.941) "defensa amb la seva pintura uns ideals de bellesa que connecten amb els cànons grecs, sense deixar mai de mirar vers un futur que tant es podria trobar en els cels de les diferents religions com en un llunyà planeta en el que tot fos harmoniosament perfecte". Així ho veu Josep Maria Cadena, crític d'art d'El Periódico.

Per a mi, que, modestament, coincideixo amb Cadena, el talent de Martró està meravillosament tocat -sense cap dubte- de l'influx de les nits hel.lèniques de Sant Quintí.

El Govern de Zapatero oficialitza el català al Tribunal de la Unió Europea

Tant de bo tots els enemics de Catalunya fossin com aquest!

Des d'ahir i en virtud de l'acord signat pel Govern de Zapatero amb el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el català -com l'euskera i el gallec- és llengua oficial d'aquest organisme comunitari.

L'avenç és, sobretot, simbòlic, però dóna peu a una reflexió més general. Més català és més Catalunya, oi? Ha estat mai el català més a prop de ser un idioma normal? Ha estat mai Catalunya tan a prop de ser una nació normal? Prou que tots ho sabem: mai! Les polítiques inspirades en una concepció federal d'Espanya -a pesar de problemes, retrocesos, maldecaps i decepcions- fan que Catalunya sigui més país que no ho hagi estat mai.

Tenim més català -tenim més Catalunya- que mai, perquè fem allò que no havíem fet mai. Ens va millor perquè ho fem, nacionalment parlant, millor (creure que les coses són com són només per xiripa o perquè toca, és, ben mirat, molt propi del pensament màgic carpetovetònic). En comptes d'anar a batzegades, de la submissió a la insurrecció, com hem fet sempre; en comptes d'oblidar-nos, com hem fet sempre, de la gent liberal i de progrés dels altres pobles d'Espanya (que sense els catalans, són sempre minoritaris en relació als unitaristes i els conservadors) , el què estem fent des de la fi de la dictadura franquista és associar-nos amb ells i treballar amb ells. Per això Catalunya avança. No pas sense obstacles; no pas sense enrabiades; no pas sense disgustos; parò avança. I els pobles d'Espanya, també. Millor per a tohom.

No hi ha altre model de construcció nacional de Catalunya que el model de l'Espanya federal. Aquest és el model de sempre de la gent del PSC, contra els vent i les marees dels buco-nacionalistes (o sigui, dels patriotes de boquilla).

St. Jordi

Estimats dracs i estimades dragones,

Que el vostre St. Jordi sigui intel.ligent, dialogant, empàtic, cordial i catxondo.
No un fanfarró violent ni un pijo pressumptuós.
Així sigui.


Salut i joia! (per a cadascú).

Transferències i calés de la Disposició Addicional 3ª de l'Estatut! (per a Catalunya).

Salvador Dalí, La Rosa Meditativa (1958)

Les joies de la Baronia de Mediona

El Mediona, lliscant des de les Deus.

Copsat per l'ull perspicaç de Miquel Garcia

La caminada a peu des de St Quintí fins a St. Joan té diversos itineraris possibles. El més antic va pel fons del congost, seguint la riera. El més comú, per can Vilarrasa, el Vilar i Can Verdaguer. El més panoràmic, per la Coma, revela millor les joies del què un dia va ser la Baronia de Mediona.

En tot cas, no deixéssiu pas d'iniciar el vostre recorregut des del Pèlag Gran de les Deus, a tocar de St. Quintí, i seguir l'estret corriol paral-lel als saltants del riu fins a la plana de vinyes de can Vilarrasa i la petita vall de Santa Anna. D'aquí, el camí de la Coma -la nostra opció d'avui- s'enfila per la dreta de la riera de Mediona, entre boscos de pi blanc i bancals d'oliveres joves. Ascendeix suaument durant mitja hora, a pas de badoc, fins arribar a un ample replà a mitja altura de la serra -vet aquí la coma-, en un recorregut que permet veure, a les montanyes confrontades, damunt els cingles, el conjunt medieval del castell i l'ermita de Sta. Maria de Mediona (no sé pas què en restaria avui si a la dècada dels 70 no els hagués salvat de la ruina complerta, in extremis, el providencial, és clar!, Mn Lluís Bonet). Al fons de la vall, que va estrenyent-se gradualment fins esdevenir congost a l'alçada de Sta. Maria, discórre la riera que, després de tantes setmanes de pluges, llu al sol primaveral com un fil de plata... i perdoneu-me el lirisme de pa sucat amb oli.

El camí baixa, després, abruptament entre un bosc espès fins un petit pla de sembrats, solcat per la meitat per la riera, que cal travessar -i quasi sempre és possible fer-ho a peu sec- per un gual mínimament encimentat, per on arribem al camí que mena, cap a la dreta, a St. Joan i, cap a l'esquerra a Sta. Maria i a Can Verdaguer. Si enfilem cap a St. Joan, tenim uns magnífics 20 minuts de planejar entre prats i pinedes i un bosquet de ribera que ens ho amaga quasi tot del riu immediat, llevat la seva melodiosa fressa.

És un passeig d'una hora i mitja, anant xino-xano, que permet apreciar en tota la seva puixança les quatre peces essencials del patrimoni del territori que avui formen els municipis de Mediona i St. Quintí de Mediona -allò que fou la mil.lenària Baronia de Mediona: les deus, el riu, el bosc i el castell-santuari medieval.

Podrem, si sóm prou sensibles, calibrar el valor d'aquestes quatre joies, tan bellament encastades.

Podrem, si són prou atents, constatar en tot el seu descarnament la insuficiència de l'atenció que hi posem, tant la ciutadania com les institucions, i si som prou honestos, retreure'ns la gasiveria col.lectiva en preserva-los i posar-los en valor.

Podrem, si som prou sensats, fer-nos el decidit propòsit d'un més alt compromís amb el nostre patrimoni millor.

______________________

Mediona és, etimològicament, "la muntanya d'entremig". El seu congost és un mil.lenari pas natural entre les planes del Penedès i les de la Catalunya Central. Mediona és indret de trànsit des de temps remotíssim. A la iconografia medieval, la mà és "hola" i també "adéu". Representa l’hospitalitat per a la gent de pas. A l'escut de l'actual municipi de Mediona, com a les pedres de la Porta de Conversos de Santes Creus, la mà oberta acull o acomiada amistosament.

Setmana Santa: de la peineta televisiva a la teologia de Hans Küng, passant per la cabra de la Legión.

Aquesta Setmana Santa les teles opten massivament pel freakisme, perdoneu!, de les processons de Sevilla o de Jerez, en la que una imatgeria empalagosament barroca desfila, brandant al ritme pagà del tatxin-taxtan d'una banda de vent, entre els vivas i els olés d'una multitud oceànica de peinetas i de cabells virilment engominats. Pròpiament, un show.
Després de 30 anys de democràcia, sembla que tot sigui fotudament idèntic, o pitjor, que en els temps del jou nacional-catolic franquista. El folklorisme i la superstició no ha estat substituïda ni pel racionalisme escèptic, ni per la religiositat autèntica -l'experiència espiritual íntima que es comparteix fraternalment en l'àmbit de la comunitat dels con-creients i es testimonia amb discrecció, tant en la solidaritat/caritat com en la celebració... Al contrari. Com més va, més banal tot... Em sembla, vaja.

La Bona Mort
La Pàsqua va de la Ressurecció (de les ressurreccions), però el Dijous i el Divendres Sants van de la Mort (i de les morts). Si som televidents, com adonar-nos-en, entre tant sarao? Doncs, si; és possible: a Màlaga, amb tot el floklorisme inevitable, la Legión ret culte i desfila amb el Crist de la Bona Mort. Ep! Aquí hi ha tela. Aquí hi ha una porta oberta al Gran Misteri, perquè tots som legionaris -almenys, en el sentit, ai, de novios de la muerte. És claríssim que l' última putada ens arribarà a tots i cadascú, ineluctablement, i -no sent ja de la primera volada i havent presenciat, de prop o de lluny, d'alguna agonia llarga i cruel-, sabem que una bona i tardana mort és tan preciosa i "adorable" com ho és una vida plena i duradora. La professó de la Legión serà floklòrica, però és, també, d'una simbologia directa i profunda.
La molt carpetovetònica desfilada de cristos escortats de legionaris amb la seva cabra, podria -ves per on!- menar-nos a una reflexió racional , laica o religiosa, sobre el "dret a decidir" una mort digna, una Bona Mort. A mi, m'agrada la del teòleg catòlic Hans Küng (col.lega i amic del papa Ratzinguer, que no va tenir, tanmateix, manies d'excomunicar-lo per herètic): "com a cristià i com a teòleg -diu Küng- em sento alentat a defensar públicament, després d'una prolongada ponderació de béns, una via intermèdia, cristianament i humanament responsable, entre un llibertinatge antirreligiós ('dret il.limitat a la mort voluntària') i un rigorisme reaccionari desprovist de compasió ('fins i tot el que és insoportable s'ha de soportar com donat per Déu i posant-nos a les seves mans'). Ho faig perquè com a cristià i com a teòleg estic convençut que el Déu tot misericòrdia que ha donat la llibertat al ser humà i li exigeix la responsabilitat de la seva vida, també li ha confiat al ser humà muribund la responsabilitat i la decisió en consciència sobre la manera i el moment de la seva mort". Aquesta proclama de Küng si que és una saeta, i el demés coplillas per passar l'estona!

Torno a l'inici i acabo Sé que l'espiritualitat andalusa no s'exhaureix en els saraus processionals televisats. En el paisatge, la cultura i els gens d'aquest poble mil.lenari s'hi han mesclat tantes civilitzacions i pobles -n'ha vist de tantes menes i colors- que el seu relativisme és proverbial. No el fotran pas: per fora, una religiositat tan teatral que possiblement contingui, d'estraperlo, una certa guasa -allò que es diu "enfotre-se'n del mort i del que el vetlla". Però, per dins, compte!, els andalusos saben bé que, sempre, "la processó va per dins".

Com Machado, com Serrat, admiro incondicionalment aquest savi poble germà.

Terpsícore & companyia, l’esplet de vigor quintinenc i de catalanitat (i 2ª part)

Eugeni d’Ors va formular amb molta claredat –cosa rara en ell, coco privilegiat, però petulant i fantasma en extrem- el que era el moll de l’os del projecte de redreçament de Catalunya de Prat de la Riba: cada barri, cada poble de Catalunya, ha de comptar amb una escola, una biblioteca, un grup de teatre, una coral. Només així Catalunya serà.

Aquest programa, sensat i fecund, va orientar la curta vida de la Mancomunitat de Catalunya i va posar la llavor d’allò que té de gran i de civilitzat el nostre país. Malauradament, va ser, prou que ho sabem, estroncat amb violència per les dictadura de Primo de Ribera i de Franco, amb el breu parèntesi de la II República –tan amenaçada sempre per criminals i ximplets de tota mena, que encara com va fer tant.

Estroncat, però no pas mort, el programa de Prat (dels Noucentistes) va ser reprès amb enorme empenta a molts indrets del país, com una de les forces motrius de la Transició democràtica, amb el lideratge indiscutible dels partits d’esquerra –el PSC i el PSUC, destacadament.

També a Sant Quintí, on va expressar-se, de primer, en la lluita per la democratització i catalanització de l’Escola Antoni Grau que per aquesta tasca va obtenir el premi nacional “Baldiri Reixach”. Després, en el moviment popular per reobrir El Jardí i fer-lo comunitari, que va encapçalar la primera Associació Cultural Joan Amades (dissolta quan es va crear l’ACR El Jardí).

Gairebé coetània és la Biblioteca Municipal Joan Sardà, que va convertir St. Quintí en el poble més petit de la província de Barcelona dotat de biblioteca pública. Després, la fundació del Grup de Teatre el Fanal.

Tot continuant aquest programa de construcció nacional i cívica, en els anys 80, Sant Quintí va esclatar en un esplet d’iniciatives musicals. Els Concerts a la Fresca, iniciats el 1983, són un dels cicles musicals d’estiu més veterans de Catalunya,. La Coral Terpsícore va fer el seu primer concert per la Festa Major de 1984. Uns anys després, el 1989, va néixar l’Escola Municipal de Música Mossèn Pla, la primera de l’Alt Penedès que pogués anomenar-se municipal.

A Sant Quintí, a la Transició i a la primera dècada de democràcia municipal, el programa de construcció nacional i cívica que reprenia el projecte Noucentista de Prat, va ser enormement fecund; més, potser, que a la major part del país. Em demano si sabrem, 25 anys després, reformular-lo i reconvertir-lo en un nou programa quintinenc d’impuls cultural i social, arrelat en la catalanitat i projectat al món.

Foto: La coral a Lliber, País Valencià, fa 4 anyets.

Terpsícore & companyia, l’esplet de vigor quintinenc i de catalanitat (1ª part)

Coral Terpsícore, 25 anys (1984-2009)

La Terpsícore fa 25 anys aquest 2009. Les ha vist de tots colors. Més ben dit: les ha cantat boi totes. I vet-la aquí, fent-se sentir alt i clar. Aquesta nit passada ha celebrat el seu sopar anual. Hi ha érem els d'ara i molts dels d'abans; alguns de la primera fornada i d'altres més novells. Hi eren també, presents en el pensament de tothom, els amics i amigues inoblidables que s’han avançat cap el regne del pianíssimo absolut.

Entre ells, Jaume Girbau, fundador i director primer. Tants anys després que callés la Lira, com imaginar una nova coral a SQM? Sempre he cregut que el projecte “Terpsícore” es va incubar en la ment del Jaume a casa del Florenci i la Felisa, en una vetllada de tertúlia i gresca en que, de sobte, impremeditadament, vam simular, per broma, que projectàvem la creació d’una coral. Potser no. Però, el cas és que pocs mesos més tard, el Jaume i un grapat de cantaires van entonar els primers acords de la Terpsícore. El suport de Pep Creixell, incansable intèrpret i educador de l’art dels sons, va ser clau. Era un aval imprescindible. El Florenci i jo érem, llavors, regidors de l’Ajuntament. Avui som, potser per damunt de quasi totes les altres coses que puguem ser, cantaires de la Terpsícore.

Polifonia, la música federal

Una coral popular és un petit miracle de la vida ordinària. Guaiteu: s’agafen un grapat de veus de tota mena -algunes, poques, magnífiques; la gran majoria, com la meva mateix, del pilot-, s’ajunten amb un objectiu comú, assumeixen una direcció clara i, inesperadament, creen harmonia i bellesa sonora. Ú més ú més ú, igual a cinc o més. Com és possible, oi? Doncs, ho és perquè en la coral, la satisfacció personal s’obté quan el grup funciona. Perquè tothom té clar que l’èxit personal només es dóna quan hi ha èxit col·lectiu. La unió –és dir: esperit d’equip, objectius comuns i direcció clara- obté un resultat per damunt de la simple suma de les individualitats.

La coral és un epítom, un compendi, del poble, del país. Del món –posats a dir.

A Catalunya, el gran impulsor de les agrupacions corals populars, Anselm Clavé, era un activista polític en les files del federalisme. Naturalment.