L'abstencionisme premia la dreta europea

Stutzen der Gesellschaft,

de George Grosz, 1893-1959*

Aquest matí per la ràdio una senyora, jove i expeditiva, explicava que ella no havia anat a votar "porquè todos los políticos están llevando a este país a la mierda".

Que en les eleccions europees no es triï un govern, no ajuda a que hi hagi ganes de participar. Que la Unió sigui un conglomerat institucional complex i de difícil comprensió intuitiva, tampoc.

Però, més que res, el que no ajuda és que hi hagi tanta mandra de llegir, de pensar i d'implicar-se. D'informar-se, reflexionar, discernir i decidir.

Darrera algunes afirmacions pretesament crítiques i exigents, nomès hi ha un gran badall. El secular badall carpetovetònic.

Premi per al capitalisme extrem! A veure si la dreta carca li dóna una mica més de coll i s'acaba d'emportar tota la pasta i col.lapsa -aquesta vegada definitivament- el sistema econòmic europeu. Podrà donar-li les gràcies al suport passiu de l'abstencionista pseudohipercrítica, que badalla i se l'agafa amb paper de fumar.

(*) Aquesta pintura de Grosz i la de Planella, que il.lustra el text

anterior, me les va suggerir Clara C. F. encertadíssimament.

Tinguem cap i votem esquerres, que massa n'hi haurà amb fetge per votar dretes

Cap avenç social no cau del cel. Si les jornades de treball abusives, esgotadores i mal remunerades, d’homes, dones i nens —per bé que no han pas desaparegut del tot— no són la tònica general en el món laboral dels nostres temps, no és per obra ni d’un atzar còsmic, ni d’un miracle de la Mare de Déu de l’Empenta, ni de la misericòrdia del capitalisme.

Els avenços, el poble, els obté. Ni li regalen, ni li cauen del cel, ni li apareixen per generació espontània, com les esparregueres als marges.

L’assegurança per malaltia, per accident o per desocupació; les vacances pagades; la sanitat universal (gràcies, Ernest Lluch); l’educació pública, catalana, laica i de qualitat; la pensió de jubilació... Són avenços que van obtenir els nostres avantpassats —els remots i els immediats— gradualment, amb ensurts i amb reculades; amb un alt preu d’esglais, de llàgrimes i de sang.

La nostra generació ha assolit, de primer, la democràcia i la recuperació de l'autogovern —també amb un alt preu d’esglais, de llàgrimes i de sang. Després, ja pels normals mitjans democràtics (és dir: votant progressista quan no ens hem desorientat), hem fet passes endavant per a l’equiparació laboral home-dona i la conciliació de la vida familiar i laboral: els ajuts econòmics a la maternitat; l’allargament del període de baixa per maternitat/paternitat i per adopció; l’ampliació de places públiques de llar d’infants; la persecució judicial dels acomiadaments de dones embarassades...

Per les ments carpetovetòniques (que ho ignoren tot de la condició humana i de la història dels pobles), no cal cap compromís personal en el manteniment de la democràcia i dels avenços socials, que consideren no només regalats o caiguts del cel o nascuts per generació espontània, sinó també immutables i irreversibles. Aquests, el dia 7 aniran a votar les dretes -que tenen candidats de més tronío.

L’altra gent creiem que les accions de les persones son les que configuren el bon o el mal funcionament de les societats i el grau de dignitat assolible en la vida de cadascú... i que les bones lleis i els bons governs milloren la qualitat de vida de la gent i que les males lleis i els mals governs l'empitjoren. Nosaltres, el dia 7 anirem a votar esquerres.

Per la part que em toca, el dia 7 aniré a votar la sensata, valenta i amable Maria Badia, que sap que la gent del poble no té res que no s’ho guanyi. Li dedicaré el vot a la meva àvia Rosalia que va treballar a la fabrica, de sol a sol, des dels 4 anys (quatre!) fins a la vellesa; que gairebé no va conèixer els drets i les llibertats ciutadanes i que va ser sempre sensata, valenta, amable i bona.

La Teixidora, de Gabriel Planella, 1780-1850