Es molt poc elegant rabejar-se en la satisfacció d'haver fet diana en algun vaticini. El "ja ho deia, jo" és insufrible, però, sense que serveixi de precedent, deixeu-me dir que l'anotació anterior d'aquest humil blocaire s'ha acomplert fil per randa. Tampoc és que sigui molt meritori: érem molts els qui teniem aquestes conviccions. Molts el qui creiem que el Govern de Montilla és un govern patriòtic i sòlid. Molts el que sabem que en els pobles d'Espanya hi ha gent capaç d'un elemental sentit de la justícia i de la convivència. Molts els que sabem que a les balances de CiU només fa el pes el seu peix (al cove) i que cap xifra els podria satisfer (per això les deixaven anar amb absoluta frivolitat i improvisació), io que per CiU qualsevol avenç que obtingués el Govern de PSC-ERC-ICV posaria en evidència la seva gestió anterior i en risc la seva ambició de recuperar immediatament el poder que van detentar durant 23 anys.
Però, ara, pensem en Catalunya. Us deixo amb el president Montilla, que, en la seva declaració institucional diu el que, en aquests moments, pensa qualsevol catalanista. S'escau una bona celebració (que ja hi haurà ocasions per a noves angoixes) i una abraçada fraternal als i a les socialistes dels pobles d'Espanya. Salut!
dilluns, 13 de juliol del 2009
dijous, 9 de juliol del 2009
Tan segur tinguéssim el cel!
Certesa 1/ Catalunya tindrà aviat un nou finançament, en compliment de l'Estatut del 2006.
Certesa 2/ El nou finançament, que -val a dir- arriba amb un any de retard, serà el millor de la història de Catalunya i molt superior que l'anterior
Certesa 3/ L'anterior finançament (el que és actualment vigent encara) va ser tolerat per CiU durant els seus 23 anys de Govern i és una de les causes principals de les disfuncions i els dèficits de serveis que té Catalunya.
Certesa 4/ A pesar d'aquesta realitat, CiU no reconeixerà mai que el Govern PSC-ERC-ICV ha aconseguit un avenç històric per Catalunya, perquè aquest reconeixement perjudicaria els seus interessos de partit.
Certesa 5/ CiU s'escandalitzarà hipòcritament de la "insuficiència" del nou finançament, i donarà a entendre que ells ho haguessin fet millor, com si en 23 anys no haguessin tingut ocasió de demotrar-ho.
EN DEFINITIVA:
CiU no tindrà capacitat (patriotisme? llibertat política?) per judicar objectivament i amb veracitat el nou finançament de Catalunya.
Certesa 2/ El nou finançament, que -val a dir- arriba amb un any de retard, serà el millor de la història de Catalunya i molt superior que l'anterior
Certesa 3/ L'anterior finançament (el que és actualment vigent encara) va ser tolerat per CiU durant els seus 23 anys de Govern i és una de les causes principals de les disfuncions i els dèficits de serveis que té Catalunya.
Certesa 4/ A pesar d'aquesta realitat, CiU no reconeixerà mai que el Govern PSC-ERC-ICV ha aconseguit un avenç històric per Catalunya, perquè aquest reconeixement perjudicaria els seus interessos de partit.
Certesa 5/ CiU s'escandalitzarà hipòcritament de la "insuficiència" del nou finançament, i donarà a entendre que ells ho haguessin fet millor, com si en 23 anys no haguessin tingut ocasió de demotrar-ho.
EN DEFINITIVA:
CiU no tindrà capacitat (patriotisme? llibertat política?) per judicar objectivament i amb veracitat el nou finançament de Catalunya.
dimarts, 7 de juliol del 2009
Concerts a la Fresca.- Ha començat la 26ª edició del cicle musical d'estiu quinitnenc
Professores i alumnes de l'Escola Municipal de Música "Mossèn Pla", de St. Quintí de Mediona, van oferir un concert de gran nivell per encetar els Concerts a la Fresca 2009.
diumenge, 5 de juliol del 2009
De fariseus, zombis i gent responsable.
1.- Fariseus.
Llaunes de beguda per terra, ampolles trencades, papers llençats, burilles... El diumenge a les 8 del matí els entorns del Jardi fan, literalment, fàstic. La brigada municipal -ja m'ho ha dit el regidor- canviarà prioritats i ho netejarà, a partir del proper cap de setmana, a primera hora. D'aquesta manera, els pares i mares dels galifardeus i les galifardeues que la nit anterior ho han empastifat tot minuciosament, s'ho trobaran polit i endreçat i s'estalviaran el rampell dominical d'honorable indignació envers els serveis municipals de neteja.
Lloat sigui el déu dels fariseus! Si no calia que se sentissin responsables de les gràcies delsseus infants i els seus joves en les llargues nits de farra consentida, si a l'endemà podien rajar del servei municipal de neteja, ara, encara ho tindran més bé: si al matí la brigada municipal fa desaparèixer les destrosses i la porqueria que deixen al poble els seus infantons, ja podran viure en la perfecta felicitat de la ignorància completa i el seu sentit de la responsabilitat paterna i materna assolirà la desitjada narcosi integral i absoluta.
2.- Zombis.
Els caps de setmana, fins a la matinada, pels carrer de Sant Quintí els zombis, uns quants joves desalmats, campen a la seva bola: ingereixen, trafiquegen, trenquen i embruten sense deixar res per verd. Les conciències paternals concernides fan plàcidament nonetes i, entre somnis, potser balbucegin, amb un somriure babau: "el meu (o la meva), no". "No s'emborratxa, no es droga, no destroça els ben públics, no destroça els bens privats, no posa en risc cap vida per la carretera, no està donant mal viure als veïns, no està engegant la seva vida a la merda. No, el meu (o la meva), no". Ai, senyor!. Zombis, els uns i els altres. Zombis els potolets (i potoletes) i zombis els seus pares!.
Els altres pares, assumeixen responsabilitats, vetllen pendents de què fan els seus nanos i amb qui ho fan. Lloats siguin ells i els altres joves, els ferms, que fan festa sense fer malbé res i sense fer-se malbé ells.
3.- Músics.
Aquest mateix dissabte a la nit, alumnes i professors de l'Escola Municipal de Música "Mossèn Pla" van interpretar, admirablement, Chopin, Debussy, Mendelshonn, Tiersen, Granados... per a un petit públic de 100 persones (la meitat de les quals, del poble veí). Llàstima. Només 50 quintinencs per un esplèndit concert dels nostres joves intèrprets. Com pot ser ? Un concert dels nostres celebrat, conm si diguéssim, "entre la indiferència general"? Seria trist, tristíssim, pensar que l'esforç, l'estudi i l'art dels nostres, tenen tan escassa capacitat de convocatòria entre nosaltres. Vull pensar, per contra, que ha estat per un atzar, per la coincidència amb altres
activitats que no s'ha omplert l'església. Mantinc la convicció que ha estat només una petita vacil.lació en el lluminós miracle de la creació i el manteniment de l'Escola Municipal de Música en un poble de 2.000 ànimes (descomptats els zombis) . El magnífic grupet de professors, alumnes i seguidors incondicionals de l'Escola confirma que el Sant Quintí creatiu, civilitzat i amable és ben viu. En el proper concert no s'hi cabrà de gent.
Els joves músics de la quintinenca l'Escola Municipal de Música interpreten els clàssics antics i moderns amb domini tècnic i amb talent. Hi ha un futur per a ells i per a SQM!
Llaunes de beguda per terra, ampolles trencades, papers llençats, burilles... El diumenge a les 8 del matí els entorns del Jardi fan, literalment, fàstic. La brigada municipal -ja m'ho ha dit el regidor- canviarà prioritats i ho netejarà, a partir del proper cap de setmana, a primera hora. D'aquesta manera, els pares i mares dels galifardeus i les galifardeues que la nit anterior ho han empastifat tot minuciosament, s'ho trobaran polit i endreçat i s'estalviaran el rampell dominical d'honorable indignació envers els serveis municipals de neteja.
Lloat sigui el déu dels fariseus! Si no calia que se sentissin responsables de les gràcies delsseus infants i els seus joves en les llargues nits de farra consentida, si a l'endemà podien rajar del servei municipal de neteja, ara, encara ho tindran més bé: si al matí la brigada municipal fa desaparèixer les destrosses i la porqueria que deixen al poble els seus infantons, ja podran viure en la perfecta felicitat de la ignorància completa i el seu sentit de la responsabilitat paterna i materna assolirà la desitjada narcosi integral i absoluta.
2.- Zombis.
Els caps de setmana, fins a la matinada, pels carrer de Sant Quintí els zombis, uns quants joves desalmats, campen a la seva bola: ingereixen, trafiquegen, trenquen i embruten sense deixar res per verd. Les conciències paternals concernides fan plàcidament nonetes i, entre somnis, potser balbucegin, amb un somriure babau: "el meu (o la meva), no". "No s'emborratxa, no es droga, no destroça els ben públics, no destroça els bens privats, no posa en risc cap vida per la carretera, no està donant mal viure als veïns, no està engegant la seva vida a la merda. No, el meu (o la meva), no". Ai, senyor!. Zombis, els uns i els altres. Zombis els potolets (i potoletes) i zombis els seus pares!.
Els altres pares, assumeixen responsabilitats, vetllen pendents de què fan els seus nanos i amb qui ho fan. Lloats siguin ells i els altres joves, els ferms, que fan festa sense fer malbé res i sense fer-se malbé ells.
3.- Músics.
Aquest mateix dissabte a la nit, alumnes i professors de l'Escola Municipal de Música "Mossèn Pla" van interpretar, admirablement, Chopin, Debussy, Mendelshonn, Tiersen, Granados... per a un petit públic de 100 persones (la meitat de les quals, del poble veí). Llàstima. Només 50 quintinencs per un esplèndit concert dels nostres joves intèrprets. Com pot ser ? Un concert dels nostres celebrat, conm si diguéssim, "entre la indiferència general"? Seria trist, tristíssim, pensar que l'esforç, l'estudi i l'art dels nostres, tenen tan escassa capacitat de convocatòria entre nosaltres. Vull pensar, per contra, que ha estat per un atzar, per la coincidència amb altres
activitats que no s'ha omplert l'església. Mantinc la convicció que ha estat només una petita vacil.lació en el lluminós miracle de la creació i el manteniment de l'Escola Municipal de Música en un poble de 2.000 ànimes (descomptats els zombis) . El magnífic grupet de professors, alumnes i seguidors incondicionals de l'Escola confirma que el Sant Quintí creatiu, civilitzat i amable és ben viu. En el proper concert no s'hi cabrà de gent.Els joves músics de la quintinenca l'Escola Municipal de Música interpreten els clàssics antics i moderns amb domini tècnic i amb talent. Hi ha un futur per a ells i per a SQM!
dilluns, 8 de juny del 2009
L'abstencionisme premia la dreta europea
Stutzen der Gesellschaft,
de George Grosz, 1893-1959*
Aquest matí per la ràdio una senyora, jove i expeditiva, explicava que ella no havia anat a votar "porquè todos los políticos están llevando a este país a la mierda".
Que en les eleccions europees no es triï un govern, no ajuda a que hi hagi ganes de participar. Que la Unió sigui un conglomerat institucional complex i de difícil comprensió intuitiva, tampoc.
Però, més que res, el que no ajuda és que hi hagi tanta mandra de llegir, de pensar i d'implicar-se. D'informar-se, reflexionar, discernir i decidir.
Darrera algunes afirmacions pretesament crítiques i exigents, nomès hi ha un gran badall. El secular badall carpetovetònic.
Premi per al capitalisme extrem! A veure si la dreta carca li dóna una mica més de coll i s'acaba d'emportar tota la pasta i col.lapsa -aquesta vegada definitivament- el sistema econòmic europeu. Podrà donar-li les gràcies al suport passiu de l'abstencionista pseudohipercrítica, que badalla i se l'agafa amb paper de fumar.
(*) Aquesta pintura de Grosz i la de Planella, que il.lustra el text
anterior, me les va suggerir Clara C. F. encertadíssimament.
divendres, 5 de juny del 2009
Tinguem cap i votem esquerres, que massa n'hi haurà amb fetge per votar dretes
Cap avenç social no cau del cel. Si les jornades de treball abusives, esgotadores i mal remunerades, d’homes, dones i nens —per bé que no han pas desaparegut del tot— no són la tònica general en el món laboral dels nostres temps, no és per obra ni d’un atzar còsmic, ni d’un miracle de la Mare de Déu de l’Empenta, ni de la misericòrdia del capitalisme.
Els avenços, el poble, els obté. Ni li regalen, ni li cauen del cel, ni li apareixen per generació espontània, com les esparregueres als marges.
L’assegurança per malaltia, per accident o per desocupació; les vacances pagades; la sanitat universal (gràcies, Ernest Lluch); l’educació pública, catalana, laica i de qualitat; la pensió de jubilació... Són avenços que van obtenir els nostres avantpassats —els remots i els immediats— gradualment, amb ensurts i amb reculades; amb un alt preu d’esglais, de llàgrimes i de sang.
La nostra generació ha assolit, de primer, la democràcia i la recuperació de l'autogovern —també amb un alt preu d’esglais, de llàgrimes i de sang. Després, ja pels normals mitjans democràtics (és dir: votant progressista quan no ens hem desorientat), hem fet passes endavant per a l’equiparació laboral home-dona i la conciliació de la vida familiar i laboral: els ajuts econòmics a la maternitat; l’allargament del període de baixa per maternitat/paternitat i per adopció; l’ampliació de places públiques de llar d’infants; la persecució judicial dels acomiadaments de dones embarassades...
Per les ments carpetovetòniques (que ho ignoren tot de la condició humana i de la història dels pobles), no cal cap compromís personal en el manteniment de la democràcia i dels avenços socials, que consideren no només regalats o caiguts del cel o nascuts per generació espontània, sinó també immutables i irreversibles. Aquests, el dia 7 aniran a votar les dretes -que tenen candidats de més tronío.
L’altra gent creiem que les accions de les persones son les que configuren el bon o el mal funcionament de les societats i el grau de dignitat assolible en la vida de cadascú... i que les bones lleis i els bons governs milloren la qualitat de vida de la gent i que les males lleis i els mals governs l'empitjoren. Nosaltres, el dia 7 anirem a votar esquerres.
Per la part que em toca, el dia 7 aniré a votar la sensata, valenta i amable Maria Badia, que sap que la gent del poble no té res que no s’ho guanyi. Li dedicaré el vot a la meva àvia Rosalia que va treballar a la fabrica, de sol a sol, des dels 4 anys (quatre!) fins a la vellesa; que gairebé no va conèixer els drets i les llibertats ciutadanes i que va ser sempre sensata, valenta, amable i bona.
Els avenços, el poble, els obté. Ni li regalen, ni li cauen del cel, ni li apareixen per generació espontània, com les esparregueres als marges.
L’assegurança per malaltia, per accident o per desocupació; les vacances pagades; la sanitat universal (gràcies, Ernest Lluch); l’educació pública, catalana, laica i de qualitat; la pensió de jubilació... Són avenços que van obtenir els nostres avantpassats —els remots i els immediats— gradualment, amb ensurts i amb reculades; amb un alt preu d’esglais, de llàgrimes i de sang.
La nostra generació ha assolit, de primer, la democràcia i la recuperació de l'autogovern —també amb un alt preu d’esglais, de llàgrimes i de sang. Després, ja pels normals mitjans democràtics (és dir: votant progressista quan no ens hem desorientat), hem fet passes endavant per a l’equiparació laboral home-dona i la conciliació de la vida familiar i laboral: els ajuts econòmics a la maternitat; l’allargament del període de baixa per maternitat/paternitat i per adopció; l’ampliació de places públiques de llar d’infants; la persecució judicial dels acomiadaments de dones embarassades...
Per les ments carpetovetòniques (que ho ignoren tot de la condició humana i de la història dels pobles), no cal cap compromís personal en el manteniment de la democràcia i dels avenços socials, que consideren no només regalats o caiguts del cel o nascuts per generació espontània, sinó també immutables i irreversibles. Aquests, el dia 7 aniran a votar les dretes -que tenen candidats de més tronío.
L’altra gent creiem que les accions de les persones son les que configuren el bon o el mal funcionament de les societats i el grau de dignitat assolible en la vida de cadascú... i que les bones lleis i els bons governs milloren la qualitat de vida de la gent i que les males lleis i els mals governs l'empitjoren. Nosaltres, el dia 7 anirem a votar esquerres.
Per la part que em toca, el dia 7 aniré a votar la sensata, valenta i amable Maria Badia, que sap que la gent del poble no té res que no s’ho guanyi. Li dedicaré el vot a la meva àvia Rosalia que va treballar a la fabrica, de sol a sol, des dels 4 anys (quatre!) fins a la vellesa; que gairebé no va conèixer els drets i les llibertats ciutadanes i que va ser sempre sensata, valenta, amable i bona.
La Teixidora, de Gabriel Planella, 1780-1850
divendres, 8 de maig del 2009
De les nits hel·lèniques a Sant Quintí
No n’hem pas de presumir, els quintinencs i quintinenques, però, les coses com siguin: a partir d’ara i en les properes setmanes de tebiors primaverals, si tenim alguna vaga tirada cap a la fabulació hel·lènica, el St. Quintí nocturn és formidable.
Sortint de nit avançada a les afores del poble, en mig d’una quietud sideral, sentirem potent el refilar dels rossinyols, dialogant incansablement en filigranes sòniques . I si, guiats per la remor d’aigua del rec d’Abaix, ens arribem fins al vell safareig comunitari de cal Maqueda, davant la tàpia per on treu el nas el saüc florit, sentirem com les granotes rauquen tontament entre la bardissa, abans de callar tot d’una i capbussar-se –xop!- a la mansa corrent del rec. I no sentirem res més, llevat de la sonsònia dels primers grills i, potser, algun lladruc llunyà i desesmat d’un gos que té penes grosses.
I quan girem la mirada cel amunt, forçant una mica les cervicals, podrem veure —descomptades les nits de lluna abusiva—, Deneb, prop del zenit, i buscant en el bocí immediat de firmament, Eltanin, Vega, Altaïr... Podrem, per uns instants, ser el mediterrani primigeni que, encarat a l’univers infinit i silent, va al.lucinar un Cigne, un Drac, una Lira, una Àguila, un Dofí, en la informe esquitxada d’estels de la volta fosca del cel, mentre el bressaven els sons de la Gran Orquestra Invisible de la Natura Amable. Serem Ulisses, Jasó, Enees, els pastorets Dafnis i Cloe i l’astrònom Ptolomeu, tots en ú.
Hi ha gaire gent que ho tingui, això? Ep! I de franc!?
Per emprendre aquesta plàcida odissea, només ens cal prou imaginació per transmutar les restes sòrdides de l’enderroc de cal Maqueda en les venerable ruïnes d’algun temple oracular dedicat a Apol.lo –posem per cas. I voluntat de percebre el decrèpit safareig del rec com una remorosa font bosquina del cor d’Ítaca, freqüentada per rialleres nàiades (invocació a propòsit: que els déus inspirin el ministre Corbacho perquè l’any vinent un nou Fons d’Inversió Local ens permeti als consistorials arranjar el vell safareig com es mereix).
També caldrà –és just admetre-ho- una mica de sort. És condició d’aquesta innocent fantasia que la deesa Fortuna no deixi sortir de festa, amb les seves motos tronadores, el pomell de galifardeus que —tot i que els seus protectors pares consideren encara massa joves perquè pelin tots solets la poma dels postres del sopar— ja estan paternalment autoritzats a gestionar la velocitat i els decibels dels minotaures mecànics que, amb els seus pets estridents, assassinen la pau de les nocturnes remors mil·lenàries.
Sortint de nit avançada a les afores del poble, en mig d’una quietud sideral, sentirem potent el refilar dels rossinyols, dialogant incansablement en filigranes sòniques . I si, guiats per la remor d’aigua del rec d’Abaix, ens arribem fins al vell safareig comunitari de cal Maqueda, davant la tàpia per on treu el nas el saüc florit, sentirem com les granotes rauquen tontament entre la bardissa, abans de callar tot d’una i capbussar-se –xop!- a la mansa corrent del rec. I no sentirem res més, llevat de la sonsònia dels primers grills i, potser, algun lladruc llunyà i desesmat d’un gos que té penes grosses.
I quan girem la mirada cel amunt, forçant una mica les cervicals, podrem veure —descomptades les nits de lluna abusiva—, Deneb, prop del zenit, i buscant en el bocí immediat de firmament, Eltanin, Vega, Altaïr... Podrem, per uns instants, ser el mediterrani primigeni que, encarat a l’univers infinit i silent, va al.lucinar un Cigne, un Drac, una Lira, una Àguila, un Dofí, en la informe esquitxada d’estels de la volta fosca del cel, mentre el bressaven els sons de la Gran Orquestra Invisible de la Natura Amable. Serem Ulisses, Jasó, Enees, els pastorets Dafnis i Cloe i l’astrònom Ptolomeu, tots en ú.
Hi ha gaire gent que ho tingui, això? Ep! I de franc!?
Per emprendre aquesta plàcida odissea, només ens cal prou imaginació per transmutar les restes sòrdides de l’enderroc de cal Maqueda en les venerable ruïnes d’algun temple oracular dedicat a Apol.lo –posem per cas. I voluntat de percebre el decrèpit safareig del rec com una remorosa font bosquina del cor d’Ítaca, freqüentada per rialleres nàiades (invocació a propòsit: que els déus inspirin el ministre Corbacho perquè l’any vinent un nou Fons d’Inversió Local ens permeti als consistorials arranjar el vell safareig com es mereix).
També caldrà –és just admetre-ho- una mica de sort. És condició d’aquesta innocent fantasia que la deesa Fortuna no deixi sortir de festa, amb les seves motos tronadores, el pomell de galifardeus que —tot i que els seus protectors pares consideren encara massa joves perquè pelin tots solets la poma dels postres del sopar— ja estan paternalment autoritzats a gestionar la velocitat i els decibels dels minotaures mecànics que, amb els seus pets estridents, assassinen la pau de les nocturnes remors mil·lenàries.
_____________________________
El pintor i gravador quintinenc Andreu Martró (1.941) "defensa amb la seva pintura uns ideals de bellesa que connecten amb els cànons grecs, sense deixar mai de mirar vers un futur que tant es podria trobar en els cels de les diferents religions com en un llunyà planeta en el que tot fos harmoniosament perfecte". Així ho veu Josep Maria Cadena, crític d'art d'El Periódico.
Per a mi, que, modestament, coincideixo amb Cadena, el talent de Martró està meravillosament tocat -sense cap dubte- de l'influx de les nits hel.lèniques de Sant Quintí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
