Després de 30 anys de democràcia, sembla que tot sigui fotudament idèntic, o pitjor, que en els temps del jou nacional-catolic franquista. El folklorisme i la superstició no ha estat substituïda ni pel racionalisme escèptic, ni per la religiositat autèntica -l'experiència espiritual íntima que es comparteix fraternalment en l'àmbit de la comunitat dels con-creients i es testimonia amb discrecció, tant en la solidaritat/caritat com en la celebració... Al contrari. Com més va, més banal tot... Em sembla, vaja.
La Bona Mort
La Pàsqua va de la Ressurecció (de les ressurreccions), però el Dijous i el Divendres Sants van de la Mort (i de les morts). Si som televidents, com adonar-nos-en, entre tant sarao? Doncs, si; és possible: a Màlaga, amb tot el floklorisme inevitable, la Legión ret culte i desfila amb el Crist de la Bona Mort. Ep! Aquí hi ha tela. Aquí hi ha una porta oberta al Gran Misteri, perquè tots som legionaris -almenys, en el sentit, ai, de novios de la muerte. És claríssim que l' última putada ens arribarà a tots i cadascú, ineluctablement, i -no sent ja de la primera volada i havent presenciat, de prop o de lluny, d'alguna agonia llarga i cruel-, sabem que una bona i tardana mort és tan preciosa i "adorable" com ho és una vida plena i duradora. La professó de la Legión serà floklòrica, però és, també, d'una simbologia directa i profunda.
La molt carpetovetònica desfilada de cristos escortats de legionaris amb la seva cabra, podria -ves per on!- menar-nos a una reflexió racional , laica o religiosa, sobre el "dret a decidir" una mort digna, una Bona Mort. A mi, m'agrada la del teòleg catòlic Hans Küng (col.lega i amic del papa Ratzinguer, que no va tenir, tanmateix, manies d'excomunicar-lo per herètic): "com a cristià i com a teòleg -diu Küng- em sento alentat a defensar públicament, després d'una prolongada ponderació de béns, una via intermèdia, cristianament i humanament responsable, entre un llibertinatge antirreligiós ('dret il.limitat a la mort voluntària') i un rigorisme reaccionari desprovist de compasió ('fins i tot el que és insoportable s'ha de soportar com donat per Déu i posant-nos a les seves mans'). Ho faig perquè com a cristià i com a teòleg estic convençut que el Déu tot misericòrdia que ha donat la llibertat al ser humà i li exigeix la responsabilitat de la seva vida, també li ha confiat al ser humà muribund la responsabilitat i la decisió en consciència sobre la manera i el moment de la seva mort". Aquesta proclama de Küng si que és una saeta, i el demés coplillas per passar l'estona!
Torno a l'inici i acabo Sé que l'espiritualitat andalusa no s'exhaureix en els saraus processionals televisats. En el paisatge, la cultura i els gens d'aquest poble mil.lenari s'hi han mesclat tantes civilitzacions i pobles -n'ha vist de tantes menes i colors- que el seu relativisme és proverbial. No el fotran pas: per fora, una religiositat tan teatral que possiblement contingui, d'estraperlo, una certa guasa -allò que es diu "enfotre-se'n del mort i del que el vetlla". Però, per dins, compte!, els andalusos saben bé que, sempre, "la processó va per dins".
Com Machado, com Serrat, admiro incondicionalment aquest savi poble germà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada